Quan sentim una peça, sigui clàssica o moderna, el més habitual és preguntar-nos: de qui és? És a dir, busquem reconèixer-ne el nom del compositor, o la versió de l’orquestra que la interpreta, o la veu del seu cantant.
Recordo que a casa, on sovint hi havia posada la ràdio clàssica, el meu pare endevinava sempre l’autor del que estava sonant i quan el locutor donava finalment les referències, a mi m’agafava una suor freda: com podia saberho, el meu pare? Algun dia podria fer-ho, jo? Però encara ara, quan sento els primers compassos d’una cançó, sóc incapaç de reconèixer-la i la pregunta “de qui és, això que sona?”, em fa sentir profundament inculta i estrangera al món de la música en general.
Tot canvia, però, si girem la qüestió i ens preguntem: “per a qui és la música?” El mapa d’autors i de referències es converteix en una geografia d’orelles, de sentiments, d’afectes, de records, de sorpreses i de sensacions sempre per refer i per descobrir, i on tots podem trobar un lloc. D’aquesta manera, la música deixa de ser un conjunt de referències per esdevenir un lloc comú. Com la poesia, com l’art, com la literatura i com la filosofia, la música no és de qui la fa, sinó de qui la necessita.
En l’àmbit de la filosofia, que és el meu, sempre es planteja la qüestió de si la filosofia és útil o inútil. És una pregunta que té mala intenció, perquè apunta a la possibilitat de reduir, com s’està fent, la seva presència en l’àmbit educatiu. El mateix podríem dir de la música. Però el que amaga aquesta pregunta per la utilitat és la possibilitat de preguntarnos per la seva necessitat. No es tracta de justificar-la, sinó d’adreçar-la: per a qui són necessàries expressions col·lectives com la música o com la filosofia? L’Orquestra Simfònica del Vallès ha sabut fer aquest gir i plantejar el seu treball adreçant la música, en comptes de representant-la. Els seus músics no volen ser portadors d’un patrimoni petrificat, davant del qual fer reverències o distingir-se, sinó que tornen a la música la seva funció més viva, que és la de poder-nos trobar, tocant i escoltant, entorn de les emocions fonamentals de l’existència humana. Per això han obert, també, els seus processos de treball a la dimensió cooperativa de tot allò que té sentit fer junts, tant en l’aspecte econòmic, com social, com artístic i cultural.
Vivim temps en què moltes dimensions fonamentals de les nostres vides personals i col·lectives estan en joc. No podem continuar com si res, però tampoc paralitzar-nos o pensar que ho podem començar tot de zero. Cal continuar tocant, però podem canviar la manera com fins ara hem tocat la música i hem tocat el món. L’Orquestra Simfònica del Vallès ens invita, amb la continuïtat del seu treball, a compartir un any més aquest repte.